Em tomben pel cap moltes coses últimament. Moltes il·lusions que havia desat al fons del calaix i que, un dia, endreçant, van saltar com una caixa de sorpreses.
I ara, aquí estan, martiritzant-me: Quan em descuido ja torno a ser-hi, deixo anar el cap i viatjo pensant com seria. I m'emprenyo. Òstia si m'emprenyo! Perquè aquestes il·lusions, resulten complicades de realitzar i més, si no ets gaire valenta pels canvis. I retorno a la realitat i em sento frustrada i decebuda amb mi mateixa per no fer un cop de cap. I, collons! Se'm fot un nus a la gola!
Absorbida com em sento, no és senzill tenir el cap clar. Últimament se m'escapen tantes coses...
Els dies passaran i, segur, tot es posarà a lloc i aquests somnis que ara estan tan presents a la meva ment aniran fent-se petits, em tranquilitzaré i, probablement, no em trobaré tant sovint deixant-me portar qui sap a on. És així. És trist però és així.
Però passa una cosa, una cosa que és inevitable: Un dia, tornaré a endreçar i, del calaix dels somnis, tornaran a saltar les meves il.lusions. I potser, aquesta vegada, saltaran amb tanta força, tanta empenta, tanta valentia com un castell de focs. I llavors serà impossible poder tornar a guardar-los...
Això espero, almenys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada